LA SOCIOLINGÜÍSTICA
La sociolingüística és una disciplina que s’encarrega d’estudiar les condicions d’existència d’una llengua. Analitza l’ús lingüístic tot relacionant-lo ambla realitat objectiva on es realitza (en el seu context social) i investiga les relacions entre l’estructura d’una llengua i el medi sociocultural on es practica i existeix.
La sociolingüística és una disciplina que s’encarrega d’estudiar les condicions d’existència d’una llengua. Analitza l’ús lingüístic tot relacionant-lo ambla realitat objectiva on es realitza (en el seu context social) i investiga les relacions entre l’estructura d’una llengua i el medi sociocultural on es practica i existeix.
Així, el monolingüisme és l’existència d’una sola comunitat lingüística
dins d’un mateix estat, una situació molt excepcional. La situació més comuna
sol ser el plurilingüisme. I d’ací sorgeix el contacte entre llengües.
Hi ha dos tipus de monolingüisme: individual (una persona usa una sola
llengua) i social (una societat usa una sola llengua com a vehicle de
comunicació habitual).
Ara diferenciarem entre llengua minoritària i llengua minoritzada. Es diu
que una llengua és minoritària quan compta amb pocs parlants. Per una altra
banda, una llengua minoritzada és aquella que pateix la interposició d’una
altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la
pròpia comunitat lingüística.
El bilingüisme és el cas més simple de plurilingüisme: situacions en què
les llengües en contacte en són dues. Hi ha tres tipus de bilingüisme:
individual (capacitat d’una persona d’emprar dues llengües), social (situacions
on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers que formen grups
socials; el bilingüisme social no és un fet natural, sempre amaga una situació
de desigualtat, una situació de conflicte on s’està produint la substitució
lingüística) i territorial (aquell que trobem en un espai determinat dividit en
dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia).
Tot açò ens porta a parlar dels termes diglòssia, conflicte lingüístic i
procés de substitució.
Per tant, segons Fishman, diglòssia seria aquella situació en què una
llengua (A) ocupa els àmbits formals i una altra (B), els àmbits informals. En
el cas dels Països Catalans, el castellà seria la llengua A i el català, la
llengua B. Tanmateix, el castellà també ha passat a ocupar els àmbits informals
(B), fet que demostra que ens trobem en una situació de conflicte i substitució
lingüística.
Per una altra banda, parlem de conflicte lingüístic quan el contacte de
dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics
competeixen entre ells, desplaçant parcial o totalment un sistema en els
diversos àmbits d’ús: la llengua forastera (expansiva) comença a ocupar els
àmbits d’ús d’una altra pròpia d’un territori (minoritzada). El procés iniciat
es dirigeix cap a la substitució o extinció de la llengua recessiva.
Aquest procés presenta diversos problemes com l’autoodi (el rebuig i
menyspreu de l’origen lingüístic), la mitificació del bilingüisme (la llengua
“imperialista” va menjant-li el terreny a la pròpia) i la creació de prejudicis
lingüístics. Es tracta d’un bilingüisme forçat i fals, ja que els parlants de
la llengua dominant són monolingües, i sols els de la llengua minoritzada són
bilingües. Tot açò acaba amb la desaparició de la llengua dominada, substituïda
per la llengua estrangera.
Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística és el de la interposició
o mediatització, que es produeix quan la llengua dominant (A) interfereix les
relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món
(cultures satèl·lit).
Per un altre costat, la interferència lingüística produeix canvis en
l’estructura d’una llengua, motivats directament per la influència d’una segona
llengua (interferència fònica, lèxica i semàntica i morfosintàctica).
La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte
lingüístic, de cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits
d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva
desaparició i és sempre una decisió històrica conscient, implica canvis
culturals, socials, polítics i sobretot, una actitud favorable cap a l’idioma.
Aquest procés inclou dos aspectes inseparables: la normativització (codificació
de la llengua) i la política lingüística (l’activitat que desenvolupa un govern
sobre l’ús de les llengües, conscient o inconscientment); hi ha dos models
teòrics en les fòrmules legislatives de les polítiques lingüístiques: el
principi de personalitat (permet que un individu dispose dels seus drets
lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobe) i el
principi de territorialitat (només concedeix els beneficis públics d’una
llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seua totalitat
territorial).
- Dificultats en el llarg procés de posada en marxa de la ràdio i televisió autonòmiques.
- Pervivència d’una marcada estructura provincial en la premsa escrita.
- Manteniment de la penetració dels mitjans de Madrid.
- Escassa o nul·la presència del valencià als mitjans de comunicació.
- Els incompliments de la legalitat en l’ús del valencià en les emissores FM, i més recentment, en les televisions digitals.
- Negativa dels governs valencians a establir acords públics de col·laboració en política lingüística, cultural i comunicativa amb Catalunya i Les Illes Balears.
EL SISTEMA COMUNICATIU VALENCIÀ
El Sistema Comunicatiu Valencià (SCV) té les primeres empremtes en els
successius intents de premsa democràtica durant els anys seixanta i setanta del
segle XX i els programes de ràdio en valencià que aparegueren en aquells anys.
La situació era de subdesenvolupament quant a premsa. Els diaris Al Dia i
Primera Pàgina, i les revistes Gorg, La Marina i Túria foren els principals
exponents de les conflictives relacions amb les autoritats de l’època i
significaren una renovació de les practiques periodístiques tenallades pel
règim. Cal destacar també el paper de la premsa clandestina.
No hi va haver, al finalitzar la dictadura franquista, una relació
successiva entre democratització política i democratització dels mitjans, ja
que es van mantenir intactes moltes esferes i funcions del sistema comunicatiu
de la dictadura. En l’àmbit de la televisió només hi ha la novetat de les
emissions diàries de mitja hora de l’informatiu Aitana (TVE). La Batalla de
València s’intensificava i l’extrema dreta va passar a l’amenaça personal. Al
remat, la dreta va guanyar i l’orientació del programa va canviar radicalment:
bous, atracaments, incendis...
A la ràdio, l’any 1974 apareix el programa De Dalt a Baix. A Ràdio
Peninsular començava el primer programa íntegrament en valencià. No obstant, a
les portes del referèndum de la Constitució del 78, tal com havia passat a
Aitana, atenent les enormes pressions dels sectors més reaccionaris de la
ciutat de València, el programa desapareix.
La reacció conservadora (defensa del valencià entès com una llengua
diferent del català) s’instal·la en el regionalisme, que permet mantenir
l’statu quo, de reivindicació de les “tradicions” valencianes enfront dels
“intents catalanitzants”. Mentre, des d’aquest sector no s’hi fa cap retret al
centralisme, i sovint l’anticatalanisme s’expressa en castellà i no conté cap
proposta per tal d’impulsar l’ús social de la llengua. A més, el diari Las
Provincias va manipular i mobilitzar els sectors més proclius a
l’anticatalanisme sota la bandera del blaverisme i els va usar com a força de
xoc contra l’esquerra i el valencianisme per tal d’impedir-ne l’èxit. Els nous
mitjans que apareixen, limitats a la premsa escrita (la revista Valencia
Semanal i els diaris Diario de Valencia i Noticias al Día)resultaran molt
insuficients per fer front a l’hegemonia mediàtica de la dreta, on pervivien la
ideologia i les pràctiques heretades del franquisme. El paper dels mitjans en
aquell conflicte, així com també la solució del pacte final a l’Estatut
d’Autonomia (cedint en totes les qüestions que impugnava la dreta), són trets
claus en la interpretació del procés de construcció del sistema comunicatiu
valencià, que es va caracteritzar per:
- Dificultats en el llarg procés de posada en marxa de la ràdio i televisió autonòmiques.
- Pervivència d’una marcada estructura provincial en la premsa escrita.
- Manteniment de la penetració dels mitjans de Madrid.
- Escassa o nul·la presència del valencià als mitjans de comunicació.
- Els incompliments de la legalitat en l’ús del valencià en les emissores FM, i més recentment, en les televisions digitals.
- Negativa dels governs valencians a establir acords públics de col·laboració en política lingüística, cultural i comunicativa amb Catalunya i Les Illes Balears.
Les ajudes a la premsa en català foren ben minses durant els anys de
governs socialistes, i des de que el PP va arribar a la Generalitat no se’n ha
concedit cap ajuda.
Pel que fa a la ràdio, el fort predomini de la programació en cadena
(centralitzada des de Madrid i realitzada en espanyol), la concentració de
l’audiència en les grans cadenes estatals, la incapacitat de la ràdio pública
autonòmica per guanyar-se un espai suficient, el tancament de Ràdio 4 per part
de RNE i el desenvolupament precari i tardà de les ràdios municipals serien les
principals causes que explicarien el baix nivell de presència del català a la
ràdio, sota les quals, òbviament, rau el conflicte polític i lingüístic
valencià amb el feix d’actituds contradictòries i d’indecisions polítiques.
Quant a la televisió, cal destacar que l’oferta en català va començar, per
a les comarques del nord del País Valencià, alhora que s’iniciaven les
emissions regulars de TV3 l’any 1984. El conflicte apareix l’any 1989 quan
Canal 9 va ocupar la freqüència d’emissió de TV3 i va provocar el tancament
temporal dels repetidors d’Acció Cultural per ordre governativa.
L’eix del sistema televisiu valencià, atesa la precarietat de les emissions
específiques de TVE, el constituïa Canal 9 (RTVV va ser clausurat l’any 2013),
el qual va començar a emetre regularment el 9 d’octubre de 1989 (no obstant,
feia un ús majoritari del castellà).
Els 42 canals privats de TDT locals disponibles van anar a para
majoritàriament a mans de grups de dreta i extrema dreta afins al PP, de caire
estatal i sense presència anterior a la televisió local. Per un altre costat,
els grups estatals que s’han introduït al País Valencià no emeten programació
pròpia, es limiten a connectar amb les emissions estatals de la cadena,
incomplint les obligacions de la concessió (25% de la programació en valencià,
20% d’obres audiovisuals autòctones, 6 hores diàries i 48 setmanals de
programes originals i un 10% d’obres europees). Finalment, destacar que si al
principi dels 90 hi havia un clar predomini de les televisions públiques a
l’espai local, ara sols hi ha 22 televisions públiques enfront de 77 privades i
3 mixtes, cosa que ha provocat un marcat retrocés del valencià com a llengua de
la televisió local.
En conclusió: el retrocés lingüístic és enorme i es manté l’aïllament dels
territoris pel que fa a compartir continguts.
POLÍTICA LINGÜÍSTICA
POLÍTICA LINGÜÍSTICA
Per a recuperar la llengua i la
cultura d’un poble minoritzat són necessaris processos globals de normalització
lingüística. L’escola juga un paper important en aquest sentit: difusió de la
norma de la llengua minoritzada, facilitar l’adquisició d’aquest per part de la
població més jove i normalització tant de la pròpia institució escolar com de
la comunitat educativa de què es nodreix.
Al País Valencià, ha estat
l’escola la que s’ha convertit en motor incansable de normalització lingüística
i recuperació cultural (no pas les institucions administratives). No obstant,
la situació del valencià no és gens esperançadora: una llengua limitada als
usos simbòlics, instrumentalitzada partidàriament, relegada només a certs
aspectes de l’ensenyament, degradada als mitjans de comunicació, discriminada,
minoritzada als espais urbans i dividida en els seus referents normatius. Cal
un projecte polític de futur que vertebre i done sentit a tots els esforços per
tal d’aconseguir un canvi dràstic.
Una vegada va ser aprovat
l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià, el resultat va
ser una reforma educativa dins un model d’educació bilingüe i una organització
del sistema educatiu en funció de les dues llengües en presència (valencià i
castellà). Així, l’objectiu del sistema educatiu valencià és el “domini de les
dues llengües en pla d’igualtat per part de tots els xiquets i xiquetes
prescindint de la llengua habitual en iniciar l’escolaritat”. Quasi dues
generacions d’alumnat han passat pel sistema educatiu sense que la LUEV s’haja
aplicat en tota l’extensió.
Les polítiques que ha aplicat el
govern valencià des de l’any 1995 han consolidat forts desequilibris entre els
trams educatius, entre centres públics i privats, i entre territoris. Un 30% de
l’alumnat s’escolaritza en PEV, un 50% en PIP i un 20% només estudien el
valencià com a assignatura. A més, l’exempció a l’assignatura de valencià
continua sent permesa, i en les zones castellanoparlants aquesta situació és
més exagerada. Així, a mesura que s’avança a través de les etapes educatives,
l’escolarització de l’alumnat en PEV/PIL va reduint-se (4,6% en formació
professional).
Per un altre costat, de l’alumnat
escolaritzat en valencià, un 93,09% ho fa en centres públics, un 6,32% en concertats
i un 0,59% en privats. I en les grans capitals valencianes es confirma el patró
de com més al sud, menys presència del valencià.
MODELS D'EDUCACIÓ PLURILINGÜE
-Llengua oficial: La llengua o idioma oficial d'un país és l'idioma que
s'adopta com a pròpia i preferent en les negociacions entre el govern i el
poble o entre aquell país i d'altres.
-Llengua cooficial: llengua oficial en un territori juntament amb una altra
o altres.
-Drets i deures lingüístics: llibertats i obligacions establides per llei.
-Llengua pròpia: és un terme jurídic que apareix en diversos Estatuts
d'Autonomia com a sinònima de llengua històrica, vernacla o tradicional d'un
territori.
-Llengua primera: llengua familiar, llengua materna, llengua mare, L1.
Per llei:
1. El valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.
2. L'aprenentatge del valencià és obligatori en el sistema educatiu
valencià.
3. Tots els alumnes han d'assolir un domini igual de les dues llengües
oficials en acabar l'escolaritat obligatòria.
4. El sistema educatiu ha d'estendre l'ús del valencià com a llengua
d'instrucció.
5. Tot el professorat ha de conèixer les dues llengües oficials de la
Comunitat.
6. L'Administració educativa ha de garantir la disponibilitat de
professorat competent suficient perquè cada centre puga impartir el projecte
educatiu que haja determinat.
Models educatius:
-Model compensatori: la L1 s’accepta al començament però s’acaba abandonant com a llengua
d’instrucció.
-Model de manteniment: a poc a poc es va incorporant la L2. El currículum
s’imparteix en ambdós llengües.
-Model d’enriquiment: les dues llengües són vehicle d’instrucció i hom mira
de fer-ne una distribució equitativa al llarg de les diferents etapes
educatives.
-Model de recuperació plena: la L2 esdevé una mera matèria d’estudi.
La classificació dels PEB s’ha fet a partir de 3 elements:
-Atenent al territori.
-A la llengua base d’aprenentatge.
-A la llengua habitual dels alumnes.
A la zona castellanoparlant s’aplica el programa bàsic (tractament del
valencià com a àrea) es pot demanar l’excepció de l’assignatura i conviuen a la
mateixa aula alumnat que vol donar l’assignatura, amb alumne que ha demanat
l’excepció.
Per un altre costat, als territoris de predomini lingüístic valencià es
duen a terme:
-PIL: centres amb un nombre
d'alumnes majoritàriament castellanoparlants, situats en els territoris de predomini lingüístic valencià.
El castellà, com a àrea i com a llengua d’instrucció, s’incorpora a partir del
primer o segon cicle de primària, segons el context sociolingüístic del centre. El PIL continua, de forma coherent, en ESO com a
Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV).
-PEV: en les poblacions de
predomini lingüístic valencià, els centres amb un nombre d'alumnes majoritàriament
valencianoparlants el podran adoptar, quan les condicions sociolingüístiques
del context ho permeten. El Programa
d'Ensenyament en Valencià comportarà l'ús del valencià com a llengua base d'aprenentatge en tot el tram de
l’Educació Infantil i Primària. Continua de forma coherent en ESO.
-PIP: centres ubicats en les poblacions
de predomini lingüístic valencià que no apliquen el PEV o el PIL,
s'adoptarà el Programa d'Incorporació Progressiva. La llengua base és el
castellà. A partir de l’etapa primària,
s’introdueix l’assignatura de Valencià des del primer curs i l’assignatura de Coneixement del Medi
Natural, social i cultural des de 3r de primària, impartides ambdues en
valencià. El Programa d’Incorporació Progressiva en la ESO garantirà la continuïtat de l’aplicat en l’Educació Primària.
-PEBE: permet fomentar una primera aproximació a la llengua anglesa en el
segon cicle de l’Educació Infantil a partir dels 4 anys, vehiculant en aquesta
llengua una part dels continguts de les àrees curriculars. Cal determinar la proporció de l’ús vehicular
del castellà, del valencià i de la llengua estrangera triada, d’acord
amb els cronogrames orientatius dels annexos i tot respectant els mínims que
s’estableixen pel que fa a l’ús vehicular del valencià i a les hores
establertes per a l’ús i ensenyament de la llengua estrangera.
Per una altra banda tenim:
-DPP (Disseny Particular del Programa d’Ensenyament en Valencià): és un document fonamental en la planificació educativa, perquè permet adoptar un determinat PEB adequat al
centre, que l'administració educativa tinga coneixement de la situació de
l'ensenyament i l’ús del valencià en cada centre, la dinamització i la promoció
de l'ús vehicular del valencià entre els diferents col·lectius de la comunitat
educativa de cada centre i prendre una sèrie de decisions respecte a l'ús del
valencià com a llengua vehicular que després s'han de tenir en compte en la
resta d’aspectes del Projecte Educatiu de Centre (PEC). Estan obligats a
realitzar el DPP tots els centres de les poblacions de predomini lingüístic
valencià i els centres de la zona castellanoparlant que apliquen algun programa
d’Educació Bilingüe.
-PGA (Programació General Anual): inclou la informació anual sobre l’estat
d’aplicació del DPP dissenyat pel centre (se sotmet a l’aprovació del Consell
Escolar), el Pla de Normalització Lingüística i el PNL dins el Projecte
Educatiu.
"Una llengua no mor perquè els que no la saben no l'aprenen, una llengua mor perquè els que la
saben no la parlen" Joan Fuster
LLENGÜES I ENSENYAMENT A LA UNIÓ EUROPEA
LLENGÜES I ENSENYAMENT A LA UNIÓ EUROPEA
L'Estat espanyol és un Estat plurilingüe, i així s'arreplega en la seua
Constitució (1978):
Preàmbul.-La Nació espanyola [...] proclama la seua voluntat de [...]
protegir a tots els espanyols i pobles
d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seues cultures i tradicions,
llengües i institucions.
A més, i gràcies als Estatuts d'Autonomia, cada Comunitat Autònoma té poder
legislatiu el que ha permès la promulgació de diverses Lleis de Normalització
Lingüística.
Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques
lingüístiques: el principi de territorialitat i el principi de personalitat.
▫
El principi de personalitat permet
que un individu disposi dels seus drets lingüístics independentment de la zona
de l’estat plurilingüe on es trobi (Finlàndia).
▫
El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una
llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seva totalitat
territorial (Bèlgica i Suïssa).
A l’estat Espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per
a bascs, gallecs i catalans el de
territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja
que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la
castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.
La majoria d’estats tenen una política
lingüística en què només es reconeix una sola llengua oficial i els ciutadans que en parlen una altra
no tenen cap dret lingüístic: França, Itàlia, EUA, Grècia, Rússia, Marroc,
Turquia...
LLENGUA I IMMIGRACIÓ
LLENGUA I IMMIGRACIÓ
L’arribada d’alumnat procedent d’altres països s’ha incrementat
considerablement durant els darrers anys a la Comunitat Valenciana.
Els centres escolars han de
ser conscients que ells són els elements integradors més importants per a les famílies que acaben
d’arribar. Tenint en compte eixe paper fonamental cal dissenyar i implementar mesures que ajuden a facilitar, de la
major manera possible, l’adaptació a la
nova realitat per part de tota la comunitat.
La competència plurilingüe són
els sabers, les habilitats i les estratègies que podem desenvolupar en el
moment d’integrar els coneixements previs amb els nous coneixements sobre les
llengües i les escriptures. Ajudar i guiar en el desenvolupament integral i
harmònic d’aquesta competència, és també una de les tasques docents.
Estratègies per al tractament de la diversitat lingüística a l’escola:
· -Conèixer la diversitat lingüística
· -Donar
visibilitat a la diversitat lingüística
· -Incorporar
activitats que desperten l’estima i la
curiositat cap a la diversitat lingüística
· -Organitzar
el currículum amb un enfocament que partesca d’un tractament integrat de les llengües que s’han d’ensenyar
· -Propiciar
la participació del professorat de les
matèries no lingüístiques en projectes compartits
El PASE és una mesura de suport
temporal per a l’acollida i integració
de l’alumnat estranger de nova incorporació al sistema educatiu a la
Comunitat Valenciana, amb la finalitat de facilitar-li la superació dels
problemes inicials que dificulten la seua ràpida integració escolar en el
centre. Aquest programa pretén que l’alumnat adquirisca les competències comunicatives bàsiques en
la llengua vehicular d’ensenyament del centre. Tindrà una duració per a
l’alumne o l’alumna d’entre tres i sis mesos. La intervenció educativa en el
programa PASE s’ajustarà als diferents perfils de l’alumnat.
Integrar llengua i coneixements és la forma més eficaç d’aprendre llengua
i desenvolupar el pensament. Els continguts de les àrees curriculars
s’abordaran de forma globalitzada en els àmbits corresponents i s’impartiran prioritàriament en la llengua
base del programa d’educació bilingüe del centre. La segona llengua oficial s’anirà introduint
progressivament en funció del progrés i de les característiques de l’alumnat.
Per una altra banda, el Pla d’Acollida
és un protocol d’actuacions l’objectiu
del qual és facilitar l’adaptació del nou alumnat al centre escolar. Les
orientacions que es donen es refereixen a l’alumnat que prevé d’altres països
i/o desconeixen les llengües oficials de la Comunitat Valenciana i han de dur
un procés d’adaptació escolar i
aprenentatge de la llengua. El Pla d’Acollida ha d’aplicar-se en totes
les etapes educatives, incloses les no obligatòries.
S’emmarca en el Projecte Educatiu de
Centre (PEC), en el Projecte
Curricular de Centre (PCC), al Projecte Lingüístic (PL) i al Pla d’Acció
Tutorial.
HISTÒRIA SOCIAL DE LA LLENGUA
Ja al segle XX assistim al procés de normativització i normalització de la llengua.
HISTÒRIA SOCIAL DE LA LLENGUA
-Naixement i expansió del segle VIII al segle XIV
-Etapa d’esplendor al segle XV
-El procés de substitució lingüística
La Decadència és l’etapa del començament de la substitució lingüística.
Posterior és la Renaixença, període en el qual es recupera el català als àmbits
formals.
Les causes de la Renaixença varen ser el desmembrament polític, social i
cultural dels països que formaven la Corona d’Aragó al segle XVI, la pèrdua de
poder polític, l’expulsió dels moriscos (repoblació castellana)... El castellà
prenia l’ús públic i el català es reservava a l’àmbit privat.
Van entrar castellanismes en el lèxic i el català es va dialectalitzar molt
més. Amb el decret de Nova Planta posterior a la Guerra de Successió es va
prohibir l’ús del català. A poc a poc es va instal·lant un comportament
diglòssic entre la població.
En el Renaixement i el Barroc el català va viure una etapa de decadència
pel que fa a la literatura culta.
L’inici de la Renaixença se sol situar amb L’oda a La Pàtria (1833) de
Bonaventura Carles Aribau. Aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de
l’ús literari del català. Així, es passa de la diglòssia lingüística de
principi de segle, al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia i la
presa de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta.
Pel que respecta a la nostra llengua, en acabar el segle XIX s’havia
trencat amb el decadentisme anterior, s’havia recuperat la literatura culta i
s’havia iniciat l’elaboració de treballs lingüístics bàsics, necessaris per dur
a terme el procés de normalització i normativització del català. L’arrelament
del comportament diglòssic i el canvi lingüístic de les classes benestants
valencianes impedia ací la reivindicació de l’ús exclusiu del català,
contràriament al que passava a Catalunya. Molt important va ser la restauració
dels Jocs Florals el 1889 en aquest aspecte.
Ja al segle XX assistim al procés de normativització i normalització de la llengua.
NORMATIVITZACIÓ I NORMALITZACIÓ
L’única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la
normalització, que es basaria en:
· -Recolzament
tant dels polítics com dels ciutadans
· -Normativització
· -Estandardització
· -Una
política lingüística favorable i adequada
Al primer terç del segle XX es combinen un seguit de factors que
afavoreixen la culminació del procés de normativització. La tasca
normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d’oposar-se a l’anarquia ortogràfica que
dominava a les darreries del segle XIX i principis del XX. Fabra i els seus
col·laboradors de la Secció Filològica de l’IEC van redactar:
· -Les
Normes ortogràfiques, 1913
· -La
Gramàtica, 1918
· -Les
Converses filològiques (articles de divulgació), 1919-28
· -El
Diccionari general, 1932
Amb l’obra de Fabra el català es va dotar d’una normativa unificada que
tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i
llatinismes i que depurava el català de barbarismes. Tota la societat i els
intel·lectuals adoptaren les seus normes, que són les que fem servir hui en
dia.
Per tal d’evitar secessionismes, l’IEC admeté totes les variants
morfològiques. El 1932 publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana per
tal de depurar un vocabulari molt castellanitzat.
Finalment i pel que fa al procés de normativització tenim les Normes de
Castelló de 1932.
Les Normes de Castelló o Normes del 32 són un total de 34 regles ortogràfiques aprovades i ratificades per destacades entitats i personalitats del món cultural i polític del País Valencià, amb la idea d’adoptar «un sistema ortogràfic unitari» per al valencià.
De l’acord de Castelló podem destacar dos aspectes. El primer, que el model ortogràfic adoptat seguia l’usat pels principals escriptors de la Renaixença valenciana, com ara Teodor Llorente Olivares, i també l’aprovat a Catalunya el 1913 per l’Institut d’Estudis Catalans i que també feien servir els mallorquins.
Les Normes de Castelló o Normes del 32 són un total de 34 regles ortogràfiques aprovades i ratificades per destacades entitats i personalitats del món cultural i polític del País Valencià, amb la idea d’adoptar «un sistema ortogràfic unitari» per al valencià.
De l’acord de Castelló podem destacar dos aspectes. El primer, que el model ortogràfic adoptat seguia l’usat pels principals escriptors de la Renaixença valenciana, com ara Teodor Llorente Olivares, i també l’aprovat a Catalunya el 1913 per l’Institut d’Estudis Catalans i que també feien servir els mallorquins.
El segon, l’elevat grau de conformitat amb què van ser aprovades les normes ortogràfiques, atés que la pràctica totalitat d’escriptors valencians del moment, les més significatives entitats culturals, els principals periòdics i setmanaris,... les van emprar sense qüestionar la seua validesa, perquè eren ben conscients que l’augment de l’ús del valencià propiciat pels nous aires de llibertat portada per la Segona República feia imprescindible aquest acord.
Per un altre costat, l’any 1978 s’aprova la Constitució Espanyola, un document que garanteix i
consolida la nova situació política a l’estat espanyol, la democràcia. Amb la
promulgació dels Estatuts d’Autonomia s’iniciava un nou marc polític que
permetia el reconeixement i la convivència de les diversitats culturals i
lingüístiques, que perduraven després d’anys de repressions i prohibicions. Les
noves lleis haurien de recuperar l’ús de les llengües minoritzades i garantir
els seus processos de normalització.
Segons l’Estatut d’Autonomia de la
Comunitat Valenciana (1982) el castellà i el valencià esdevenen les dues
llengües oficials, però era necessària la normalització del valencià, ja que es
trobava en procés de substitució lingüística pel castellà (sobretot després de
la dictadura franquista).
La voluntat política dels governants, que tenen un talant democràtic,
permet establir una política lingüística per protegir la llengua minoritzada i
frenar el seu procés de desaparició difonent i consolidant la llengua estàndard
i la normativa lingüística.
El curs 1979/1980 comença amb la introducció d’una nova assignatura: el
valencià. En 1983 s’aprova la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià (es
manifesta la necessitat de donar forma legal i estatutària al procés de
normalització lingüística de la llengua dels valencians). Aquesta llei també té
en compte la presència de la llengua als mitjans de comunicació (importància de
la televisió i la ràdio). Per un altre costat, la introducció de l’ensenyament
del valencià a l’escola pública i privada té com a objectiu igualar el nivell
de competència lingüística en valencià i castellà. Aquesta educació bilingüe
consta de tres programes:
· -Programa
d’Ensenyament en Valencià (PEV): el valencià és la llengua d’instrucció en
totes les matèries.
· -Programa
d’Immersió Lingüística (PIL): està pensat per a l’alumnat castellanoparlant que
ha optat per un ensenyament en valencià. Aprenen la seua llengua d’una manera
formal i el castellà s’incorpora a partir del 1er o 2on cicle de primària.
· -Programa
d’Incorporació Progressiva (PIP): pensat per a les zones de predomini
lingüístic castellà, on s’aniran afegint gradualment àrees en valencià
(Coneixement del Medi a partir de 3er de primària i així fins arribar a la ESO,
que hauran de tindre, almenys, dues àrees no lingüístiques en valencià).
PROCÉS D'INTERLLENGUA
- INPUT: És el bagatge lingüístic que rep un aprenent en L2 a partir del qual pot seleccionar, extreure’n regles i crear un nou llenguatge que anirà incorporant al seu sistema interllengua.
- INTAKE: Part de l’input que l’aprenent selecciona i assimila.
- OUTPUT: Producte lingüístic elaborat per l’aprenent.
- INTERLLENGUA: És una construcció que integra regles de la L1 de l’aprenent, regles de la llengua que s’està aprenent i regles que no pertanyen a cap de les dues llengües i que són producte del procés d’aprenentatge.
- INPUT: En quantitat, de qualitat:
- La qualitat de l’input està relacionada amb la possibilitat que l’alumne participe perquè l’input s’adeqüe a les seues necessitats de comprensió i d’expressió.
- Les converses han de ser genuïnes (cal evitar les pseudoconverses).
- El professor ha de dominar la llengua (és el model principal de l’alumne) i ha de ser hàbil amb la comunicació
- OUTPUT: Experiència rica de parla:
- La memorització i la mecanització d’estructures lingüístiques és una condició necessària per a l’adquisició d’una L2 (comunicació i reflexió lingüística són imprescindibles).
- INTERLLENGUA: En un ordre fixat, amb errors que cal corregir:
- En els primers estadis evolucionen ràpidament.
- L’ordre de les interllengües és el mateix per a tots els parlants nous de la mateixa llengua (està regit per universals lingüístics).
- La variació en les interllengües pot ser pragmàtica, fonètica, lèxica i morfosintàctica.
- La L1 dels alumnes influeix en l’aprenentatge de la L2.
Interllengua
- És un sistema intrapersonal i autònom, desenvolupat a la ment de cada un dels parlants de les llengües en contacte, sistema pel qual els aprenents recreen la L2 tot incorporant-hi elements de la seva L1 (transferències).
- La interllengua és un sistema lingüístic estructurat, aproximatiu i en evolució, utilitzat per un estudiant d’una L2. És una gramàtica mental provisional.
- Es pot dir que és un sistema intermedi entre L1 i L2, la complexitat del qual s’incrementa en un procés creatiu que passa per diferents etapes marcades per les noves estructures i pel vocabulari que l’alumne va adquirint.
- És un sistema autònom i relativament “estable” en la seua variabilitat, que pot ser descrit mitjançant un subconjunt de les regles de la gramàtica de la llengua meta.
- No és una versió errònia ni incompleta de la llengua que es vol aprendre, sinó un sistema en ell mateix.
- La interllengua és el concepte central del procés d’aprenentatge de segones llengües.
- L’aprenentatge de la L2, no segueix el mateix procés que el de la L1.
- Podem afirmar que l’adquisició de la L1 no passa per l’etapa de la interllengua.
Característiques personals (edat, aptitud, motivació, actituds, personalitat, ús d’estratègies)
- Hi ha discrepàncies sobre si l’edat és o no un factor que afecta l’adquisició d’una L2 (els més xicotets aprenen millor la fonètica i els més grans la sintaxi).
- Sembla que la intel·ligència és una part important de l’aptitud (però no l’única) i els factors aptitudinals representen entre el 25 i el 50% de l’aprenentatge d’una llengua.
- La motivació està molt relacionada amb l’èxit de l’aprenentatge.
- Les expectatives elevades dels professors sobre les possibilitats dels alumnes augmenten tant la motivació com el rendiment en la L2.
- Autoestima, extraversió o introversió, ansietat o empatia influeixen en l’aprenentatge.
- L’estil cognitiu o manera com es processa la informació determina l’aprenentatge de la L2.
- Les estratègies que usa l’alumne poden ser de memòria, cognitives, afectives, socials, etc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario