El monolingüisme és l'existència d'una sola comunitat lingüística dins d'un mateix estat. En la realitat aquest és un cas molt difícil de trobar, ja que dins d'un mateix estat solen conviure diverses comunitats lingüístiques. A Espanya, per exemple, a banda del castellà, tenim l'euskera, el català, el gallec... No obstant, i a pesar de que aquestes llengües són oficials a les zones on es parlen, la llengua oficial de l'estat és el castellà i per tant, és la que compta amb més privilegis. Açò es déu a que la comunitat castellana és la que s'ha acabat imposant a la resta de comunitats lingüístiques i, durant molts anys, el poder ha intentat acabar amb les altres llengües, cosa que per ara no ha aconseguit. Per ara, remarque, ja que a pesar de que les altres llengües ara sí estan protegides, el procés de substitució lingüística continua.
Aquest fet és molt més intens i discriminatori a països com EEUU i França, on sols hi ha una llengua oficial i les altres son discriminades, menyspreades i no compten amb cap dret.
L'"imperialisme lingüístic" que es du a terme en quasi tots els estats (amb més o menys intensitat) és un fet injust que no es deuria permetre, ja que açò porta a la substitució lingüística i acabarà amb la desaparició de la major part de les llengües del món.
És molt important, per tant, que aquestes comunitats lingüístques minoritzades lluiten pels seus drets, perquè ells son els únics que poden evitar la desaparició de la cultura pròpia. Si no es defensen, qui ho farà per ells?
----------
La situació dels mitjans de comunicació valencians durant l'època franquista va ser, obviament, pèsima, degut a la situació de repressió que sofria tot allò que no fóra exclusivament espanyol (=castellà). Sols al final del règim franquista van començar a aparèixer les primeres publicacions, sempre amb escassos recursos. El diari Las Provincias va ser l'únic mitjà conservat per Franco, i ja ens podem imaginar la raó... Durant la transició també es veurà amb claredat, a causa de la seua inclinació clarament dretana, feixista i blavera.
És trist afirmar-ho però, a pesar d'alguns avanços després de la mort del dictador, els mitjans de comunicació valencians deixen molt que desitjar (al igual que hui en dia, si es pot dir que disposem de periodisme en valencià en l'actualitat... I més després del tancament de RTVV que, encara que amb certa inclinació blavera, era un dels pocs mitjans dels quals disposàvem).
Un fet que va fer molt de mal va ser la "Batalla de València", de la qual va eixir victoriosa la dreta feixista i blavera, fent ús de tècniques mafioses. Ací va tindre un paper molt important el diari Las Provincias, convertint-se en el braç periodístic del blaverisme (una situació que perdura avui en dia). Tot açò va desembocar amb la redacció de l'Estatut d'Autonomia al gust d'aquesta corrent i amb la "blaverització" de la societat valenciana, reflectint-se clarament als mitjans de comunicació.
----------
La recuperació de la llengua passa per un procés de normalització en tots els nivells i espais i per una política lingüística compromesa, cosa que, realment, no hem tingut al País Valencià. I és que la gent, el poble, llevat d'uns pocs, tampoc ha ajudat, sinó que, per contra, ha col·laborat en el procés de castellanització que, al meu parer, estem sofrint.
El poder (portem anys amb governs del PP) i el poble (llevat d'uns pocs, com ja he dit) no estan compromesos amb la tasca de recuperació de la llengua, una llengua que durant dècades (i centenars d'anys, concretament des del 1707 amb el Decret de Nova Planta de Felip d'Anjou) ha sofrit nombrosos atacs i intents d'extermini. Ha sigut l'escola i certs col·lectius els únics que han intentat dur a terme aquesta tasca de compromís amb la llengua, però no ha sigut ni és prou.
El suport polític i popular és imprescindible, i jo crec que ahí tenim el veritable problema. Si amb els primers governs del PSOE després del franquisme la tasca de recuperació lingüística no va ser prou intensa, amb els posteriors governs del PP encara menys. I també tenim el desastre de la Batalla de València i la redacció de l'Estatut d'Autonomia... Tot açò ha desembocat en uns governs i una societat "blaveritzada" que no es preocupa per la cultura pròpia, sols per evitar tota relació amb Catalunya (allí sí que es defensa amb més coratge la llengua i la cultura), quan el veritable problema, pense jo, és el govern espanyol i nosaltres mateixos.
Per últim, una dada curiosa i que em crida l'atenció és que, quan més cap al nord, més compromís veig amb la llengua...
----------
Com ja tots sabem, el segle XV va ser el segle d'or de la literatura catalana, l'època de més esplendor de la nostra llengua. No obstant, al segle XVI, i coincidint amb el segle d'or de la literatura castellana, va començar la nostra decadència...
Com tota llengua, el català ha tingut els seus altibaixos. No obstant, el nostre és un cas en el qual hi ha hagut molta repressió cap al nostre poble.
El procés de castellanització comença amb les classes benestants. Els senyorets, creient que la llengua castellana és més prestigiosa, es passen al castellà. La unió dels Reis Catòlics (Isabel de Castella i Ferran d'Aragó) també fa molt de mal i accentua tot açò, ja que sempre van tirar més cap a Castella que cap a nosaltres.
Així, el valencià va perdent prestigi i s'utilitza cada vegada menys en àmbits cultes i institucionals (diglòssia), fins que arriba el decret de Nova Planta que, directament, el prohibeix.
Tanmateix, amb la Renaixença s'obri un camí d'esperança per a la literatura catalana i comença a recuperar terreny en la cultura. Molt més intens és aquest moviment al Principat (on sempre hi ha hagut molt més compromís amb la llengua i la cultura que al País Valencià). La llengua deixa d'usar-se sols en àmbits privats per tornar a utilitzar-se (com en els vells temps) en la literatura culta i la vida pública. És a dir, es trenca completament amb la tendència decadentista anterior.
Comença així una època esperançadora en la qual s'inicien els tràmits per a dotar la llengua d'una normativa lingüística, imprescindible per aconseguir la normalització.
----------
La única forma de frenar i impedir la desaparició d'una llengua minoritzada és la normalització, i per aconseguir açò és necessària una normativa lingüística.
En aquest sentit va ser importantíssima la tasca de Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans a principis del segle XX. Gràcies a la normativa fabriana es va dotar la llengua d'una normativa unificada. Per sort, va tindre una gran acollida i acceptació per part dels intel·lectuals i la societat.
Un aspecte que m'agrada molt d'aquesta normativa és el fet que accepta totes les variants morfològiques que s'usen en les diferents zones del domini lingüístic.
Posteriorment, tenim les normes de Castelló de 1932. Aquestes normes van suposar l'acceptació definitiva de la normativa fabriana i l'adopció d'un sistema ortogràfic unitari per al valencià.
Tot aquest procés de normativització i normalització es va veure bruscament interromput per la dictadura franquista, la qual va prohibir la utilització a l'estat espanyol de totes les llengues que no foren el castellà.
Amb la mort de Franco i la transició es va aprovar la Constitució Espanyola de 1978 i els diversos Estatuts d'Autonomia. Així, les llengües minoritàries de l'estat recuperaven la seua oficialitat i els seus drets i es reprenia el procés de normalització, imprescindible a causa de la situació de diglòssia que vivien aquestes llengües després de la repressió franquista.
No obstant, actualment el castellà continua sent la llengua privilegiada a l'estat espanyol, i les altres, malgrat que compten amb la oficialitat i amb uns drets que la defensen, estan sofrint un procés de substitució lingüística.
----------
----------
La situació dels mitjans de comunicació valencians durant l'època franquista va ser, obviament, pèsima, degut a la situació de repressió que sofria tot allò que no fóra exclusivament espanyol (=castellà). Sols al final del règim franquista van començar a aparèixer les primeres publicacions, sempre amb escassos recursos. El diari Las Provincias va ser l'únic mitjà conservat per Franco, i ja ens podem imaginar la raó... Durant la transició també es veurà amb claredat, a causa de la seua inclinació clarament dretana, feixista i blavera.
És trist afirmar-ho però, a pesar d'alguns avanços després de la mort del dictador, els mitjans de comunicació valencians deixen molt que desitjar (al igual que hui en dia, si es pot dir que disposem de periodisme en valencià en l'actualitat... I més després del tancament de RTVV que, encara que amb certa inclinació blavera, era un dels pocs mitjans dels quals disposàvem).
Un fet que va fer molt de mal va ser la "Batalla de València", de la qual va eixir victoriosa la dreta feixista i blavera, fent ús de tècniques mafioses. Ací va tindre un paper molt important el diari Las Provincias, convertint-se en el braç periodístic del blaverisme (una situació que perdura avui en dia). Tot açò va desembocar amb la redacció de l'Estatut d'Autonomia al gust d'aquesta corrent i amb la "blaverització" de la societat valenciana, reflectint-se clarament als mitjans de comunicació.
----------
La recuperació de la llengua passa per un procés de normalització en tots els nivells i espais i per una política lingüística compromesa, cosa que, realment, no hem tingut al País Valencià. I és que la gent, el poble, llevat d'uns pocs, tampoc ha ajudat, sinó que, per contra, ha col·laborat en el procés de castellanització que, al meu parer, estem sofrint.
El poder (portem anys amb governs del PP) i el poble (llevat d'uns pocs, com ja he dit) no estan compromesos amb la tasca de recuperació de la llengua, una llengua que durant dècades (i centenars d'anys, concretament des del 1707 amb el Decret de Nova Planta de Felip d'Anjou) ha sofrit nombrosos atacs i intents d'extermini. Ha sigut l'escola i certs col·lectius els únics que han intentat dur a terme aquesta tasca de compromís amb la llengua, però no ha sigut ni és prou.
El suport polític i popular és imprescindible, i jo crec que ahí tenim el veritable problema. Si amb els primers governs del PSOE després del franquisme la tasca de recuperació lingüística no va ser prou intensa, amb els posteriors governs del PP encara menys. I també tenim el desastre de la Batalla de València i la redacció de l'Estatut d'Autonomia... Tot açò ha desembocat en uns governs i una societat "blaveritzada" que no es preocupa per la cultura pròpia, sols per evitar tota relació amb Catalunya (allí sí que es defensa amb més coratge la llengua i la cultura), quan el veritable problema, pense jo, és el govern espanyol i nosaltres mateixos.
Per últim, una dada curiosa i que em crida l'atenció és que, quan més cap al nord, més compromís veig amb la llengua...
----------
Com ja tots sabem, el segle XV va ser el segle d'or de la literatura catalana, l'època de més esplendor de la nostra llengua. No obstant, al segle XVI, i coincidint amb el segle d'or de la literatura castellana, va començar la nostra decadència...
Com tota llengua, el català ha tingut els seus altibaixos. No obstant, el nostre és un cas en el qual hi ha hagut molta repressió cap al nostre poble.
El procés de castellanització comença amb les classes benestants. Els senyorets, creient que la llengua castellana és més prestigiosa, es passen al castellà. La unió dels Reis Catòlics (Isabel de Castella i Ferran d'Aragó) també fa molt de mal i accentua tot açò, ja que sempre van tirar més cap a Castella que cap a nosaltres.
Així, el valencià va perdent prestigi i s'utilitza cada vegada menys en àmbits cultes i institucionals (diglòssia), fins que arriba el decret de Nova Planta que, directament, el prohibeix.
Tanmateix, amb la Renaixença s'obri un camí d'esperança per a la literatura catalana i comença a recuperar terreny en la cultura. Molt més intens és aquest moviment al Principat (on sempre hi ha hagut molt més compromís amb la llengua i la cultura que al País Valencià). La llengua deixa d'usar-se sols en àmbits privats per tornar a utilitzar-se (com en els vells temps) en la literatura culta i la vida pública. És a dir, es trenca completament amb la tendència decadentista anterior.
Comença així una època esperançadora en la qual s'inicien els tràmits per a dotar la llengua d'una normativa lingüística, imprescindible per aconseguir la normalització.
----------
La única forma de frenar i impedir la desaparició d'una llengua minoritzada és la normalització, i per aconseguir açò és necessària una normativa lingüística.
En aquest sentit va ser importantíssima la tasca de Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans a principis del segle XX. Gràcies a la normativa fabriana es va dotar la llengua d'una normativa unificada. Per sort, va tindre una gran acollida i acceptació per part dels intel·lectuals i la societat.
Un aspecte que m'agrada molt d'aquesta normativa és el fet que accepta totes les variants morfològiques que s'usen en les diferents zones del domini lingüístic.
Posteriorment, tenim les normes de Castelló de 1932. Aquestes normes van suposar l'acceptació definitiva de la normativa fabriana i l'adopció d'un sistema ortogràfic unitari per al valencià.
Tot aquest procés de normativització i normalització es va veure bruscament interromput per la dictadura franquista, la qual va prohibir la utilització a l'estat espanyol de totes les llengues que no foren el castellà.
Amb la mort de Franco i la transició es va aprovar la Constitució Espanyola de 1978 i els diversos Estatuts d'Autonomia. Així, les llengües minoritàries de l'estat recuperaven la seua oficialitat i els seus drets i es reprenia el procés de normalització, imprescindible a causa de la situació de diglòssia que vivien aquestes llengües després de la repressió franquista.
No obstant, actualment el castellà continua sent la llengua privilegiada a l'estat espanyol, i les altres, malgrat que compten amb la oficialitat i amb uns drets que la defensen, estan sofrint un procés de substitució lingüística.
----------
Preàmbul, pàg. 4- Evidentment, la major part dels centres privats,
concertats, i públics de zones castellanoparlants (i de zones
valencianoparlants també) escolliran com a llengua base el castellà. Açò, en
una societat valenciana castellanitzada, farà impossible que els alumnes
d’aquest centres adquirisquen les corresponents competències en valencià,
incomplint la LUEV.
5.1- La conselleria ha de garantir
que els alumnes assolisquen les competències corresponents tant en valencià com
en castellà. Segons aquest article, es deixa a càrrec del centre l’elecció i
adaptació dels programes lingüístics i, per tant, ja no s’està garantint el que
he dit abans, ja que vivim en una societat castellanitzada. El valencià és la
llengua del nostre poble i és un dret i un deure que els valencians la sàpiguen
utilitzar correctament, per tant, la conselleria ha d’assumir les seues
responsabilitats i assegurar-ho (per descomptat, sempre respectant les persones
i la diversitat cultural).
5.5- Segons aquest article, les diverses assignatures no lingüístiques es
poden impartir indistintament en valencià, en castellà o en anglés. La veritat
és que jo pense que és important i imprescindible assolir el domini d’aquestes
tres llengües. No obstant, la llengua del nostre poble és el valencià i ha de
ser la nostra llengua prioritària (i més en les condicions adverses en les
quals es troba actualment). Per tant, des del meu punt de vista, la major part
de les assignatures no lingüístiques s’haurien d’impartir en valencià (més
encara si tenim en compte que gran part dels “valencians” no en saben fer un ús
correcte) i no fer-ho indistintament, que per això el valencià és la nostra llengua.
Aquesta llei és un pas enrere si tenim en compte que desbarata una fita que ja
s’havia aconseguit: implantar el valencià com a llengua vehicular en la major
part dels centres educatius.
No hay comentarios:
Publicar un comentario